Santa Maria del Castell de Cubells - Una portalada romànica del segle XIII

L'entrada al temple, la porta al sagrat, sens dubte, es el mes important de les esglésies. El romànic català ens n'ofereix importants mostres. La mes important, la del Monestir de Ripoll.
Però per a mi, la mes bonica, es la de Cubells, un petit poblet de la Noguera, sobre la plana pre-pirinenca. Del castell, ens diu la Viquipèdia. "La primera referència data del 1050 quan el comte barceloní Ramon Berenguer I, féu que al-Mudhāffar, cabdill àrab de Lleida li cedís els llocs de Camarasa i Cubells." Fou senyorejat, en èpoques posteriors per Ermengol III i Arnau Mir de Tost.

Al segle XIII, uns 300 anys després del castell, s'hi construí Santa Maria, com església del castell.
D'una sola nau, es del darrer romànic, de l'escola de Lleida.
Columnata, arcuacions i capitells, amb finíssimes ornamentacions escultòriques, formen un magnífic conjunt, al meu criteri, molt poc divulgat.

Si un dia viatgeu per la Noguera, entre Balaguer i Artesa de Segre, trobareu Cubells, no us esteu de esmerçar una horeta. Entreu al sector de muralles pel vell portal i completeu visita amb l'ermita romànica de Sant Miquel i la parroquial de Sant Pere. No us defraudarà.

Un trenet d'alçada - El carrilet de l'estany Gento

L'any 1911, i per tal de facilitar el transport del material, per la construcció de les diferents preses al llacs pirinencs, que conformava la xarxa hidràulica, per fer funcionar la central de Cabdella, es construí aquest tren de via molt estreta.

El tren funcionava, des de l'estany Gento, on arriba el telefèric, fins prop de la collada del Panamo.
L'extensió de vies, te una llargada d'uns 6 km. L'amplada de vies es de 60 cm. I viatjava per una alçada mitja de 2.130 metres.

Els topants de final de via, estan a la ribera mateix del barratge de l'estany Gento, en el que era el principi -o final- de trajecte. A l'altre cap i havia un petit cobert que feia d'estació i resguard de les vagonetes, sobretot a l'hivern, on l'acumulació de neu pot ser molt important.

Suposem que per facilitar els transports, un curt canvi de vies, abans d'arribar a l'estany.

Les dues horetes que pot durar la passejada, d'anada i tornada, ens porta per paratges d'extraordinària bellesa, així com ens permet gaudir de panoràmiques sobre les muntanyes de la capçalera de la Vall Fosca i les zones lacustres de Gento i Saliente.

Pel camí trobareu, alguns dels túnels que permetien salvar alguns contraforts de la muntanya. A l'interior d'alguns encara hi ha el tram de vies. En altres, han estat desmuntades, per facilitar el camí dels excursionistes.
La segona foto es d'en Xavier Varela i Pinart.

A l'entrada d'algun dels túnels, una font d'aigua que fan mes agradable la caminada.
A l'antiga central de Cabdella, encara podreu fotografiar d'alguna de les velles vagonetes que feien el trajecte.
Un bonic itinerari d'arqueologia industrial, imprescindible pels amants dels trens.
Excursió realitzada el 3 de juliol del 2018. Amb Xavier Varela i Pinart.

Les campanes d'obús

     Durant la Guerra Civil, a causa de la precarietat de l'exercit republicà per tal de construir canons, calgué fondre algunes campanes d'esglésies i ermites. Els obusos eren bombes llançades des del bàndol nacional que tenien la seva resposta en l'artilleria republicana des dels búnquers que encara avui dia es poden veure escampats pel territori.

     En quedar els campanars orfes de les seves campanes.l'enginy popular les va restablir aprofitant caps d'obús, suplint així la mancança amb un estri que, malgrat recordar l'horror bèlic, ajudava a comunicar-se amb els seus tocs... amb una sonoritat pro bona, malgrat la despersonalitsació sònica de l'instrument.

     De tot plegat cal extreure'n una moralina; valorar el reciclatge partint de convertir les campanes originals en armament, per tornar a ser campanes o, si es vol explicar des d'un altre punt de vista, valorar com un altre element de signe religiós, fos destruït per fer armament i acabar esdevenint, el que era originalment: Una campana.

Ermita de Sant Bertomeu al Congost de Fraguerau - Ulldemolins - Priorat



Ermita de Sant salvador - Margalef - Priorat



Ermita de Sant Salvador - Margalef - Priorat



Mare de Déu de la Vedrenya - La Noguera



Sant Gil de Folquer - La Noguera

      Les campanes d'obús Son un conjunt únic a Catalunya i que han estat estudiades per Ramon I. Canyelles d'Artesa de Segre (més informació www.artesadesegre.net) i que haurien de ser  protegides a causa de la seva raresa.

     En trobariem moltes d'aquestes campanes per Catalunya. Tant mateix posem les fotos d'aquestes del Priorat i La Noguera, com a mostra gràfica d'aquest extrany element bèlic-religiós de les nostres ermites i esglésies.

La Pedrissa d'Òdena - Una masia amb història

Un dia amb va caure a les mans una postal antiga, tenia al davant l'imatge d'una casa forta, emmerletada. Al darrera en venia el nom de la casa "Can Roca de la Pedrissa". Mes tard vaig averiguar que pertanyia al  municipi d'Odena, i des de no feia gaires anys, al de Igualada.

Però el que realment hem va sorprendre, era el text manuscrit de la postal.: "25-setembre 1928. Can Roca de la Pedriça. Casa pairal de D. Josep Roca Puget alcalde de Igualada.

Obsequi a les autoritats i assistents a la commemoració patriòtica del cop d'estat del 10 setembre del 1924, español; al fer una visita a sa casa, on foren obsequiats per tota la familia Roca, ab un lunch.

                          

Captà general, Barrera. Gobernador civil, Miláns del Bosch. 1er. tinent de alcalde d'Igualada, Sr. D. Antonio Palmés Colom.

Ignoro qui va escriure la postal, però hem va despertar l'interès, el que va fer que hem posés amb contacte amb la Sra. Maria Roca i Vilaplana, una de les quatre filles de D. Josep Roca, i hereua de la casa, ja que les altres 3 germanes ingressaren en ordres religioses. En una tarda plujosa  m'explica aquesta història.

"La casa de la Pedrissa d'Odena es molt antiga, de les mitjanies del segle XV . Fou el 16 d'agost del 1444, quan Rafael Roca del terme del castell de Vilademàger (actualment La Llacuna), comprà el mas Johan de la pedrissa del castell d'Òdena. En pagà 35 lliures barcelonines.

El 1482, Pere Roca, fill de Rafael, compra els masos veins: Ripoll-Mercadal i Martí-Muset, que son confirmats pel Senyor Joan Ramon Folc, Comte de Cardona i de les Muntanyes de Prades, senyor feudal de la Conca d'Òdena. Això amplia considerablement la propietat. Quasi tres segles passen activament en aquestes terres, sense veure gaire afectada la seva vida, si no son els canvis habituals familiars, de pares a hereus.
Tan sols en un període que comença l'agost de 1736, la tranquilitat de la masia es veu pertorbada. 
Després de la guerra de Successió i amb el regnat dels Borbons, un Miquel Roca, hereu de la masia, es denunciat, detingut i tancat al castell de Claramunt., segurament per les seves mostres de simpatia a l'Arcxiduc Carles. El 1738 es excarcerat i compra un nomenament de Regidor Perpetuo d'Òdena, per afiançar la seva posició.
La normalitat torna a la casa i poc a poc se n'ampliarà el patrimoni.

L'avi Jaume -Jaume Roca i Esteve- va nàixer el 1860, era aquest home venerable de barba blanca de les fotos, el recordo actiu, sempre enfeinat, però carinyós amb nosaltres, la canalla que corria, amunt i avall, per la masia. En aquells temps la casa tenia 800 metres edificats, tots els voltants eren vinyes, durant el temps de verema i treballaven més de 100 persones. Es va casar amb l'Adela Puget, filla d'un notari d'Igualada, i van tenir 11 fills, el meu pare en Josep Roca, va nàixer acabant el segle, el 1894. I mes o menys aquí comença la seva història..."

Josep Roca i Putxet i Jaume Roca (fill i pare) - Josep Roca, al centre, amb elegant  "canotier"

En efecte, hem arribat al nostre personatge. El darrer hereu de La Pedrissa, va arribar a alcalde d'Igualada el 18 de juliol del 1928 i ho fou fins el 26 de febrer del 1930, coincidint el seu cessament, amb l'enderrocament de Primo de Ribera.
Aquell nefast 13 de setembre del 1923, en que el directori militar de Miguel Primo de Ribera, passa a governar Espanya, presidia l' Ajuntament de la ciutat d'Igualada Amadeu Biosca, que a pesar del la seva ràpida felicitació al nou govern -publicada a "L'Eco d'Igualada" de 22 de setembre- fou substitut 20 dies més tard, per Josep Serra Abadal, atenent una urgent i general  "Real Orden" (Regnava, recordem-ho, Alfons XIII).

L'interior de la masia, que ha variat en la decoració, però gens amb l'estructura dels segle XIX.

Al Sr. Josep Serra el substituí el Sr. Emili Orfila i Gomila, que cedí el protagonisme de l'alcaldia a causa dels seus "afers de negocis" el 4 de juny del 1928, a Josep Roca i Puget, que adquirí la plaça amb oficialitat, 14 dies més tard.
Feia doncs, 10 dies de la seva elecció definitiva com a Batlle, quan es produí el fet de la recepció del General Barrera, Milans del Bosch i altres autoritats de la Dictadura, a la casa Pairal de la Pedrissa d'Òdena, per celebrar-ne el cinquè aniversari de "l'alzamiento", bona mostra de l'afinitat de Josep Roca al règim de Primo de Ribera, estava afiliat al partit "Renovación Española" (fundat per José Calvo Sotelo i amb  idees extretes de l'obra de Ramiro de Maeztu "Defensa de la Hispanidad").

Aspecte actual de la masia, al accedir a Igualada per l'entrada nº 555, de l'autovia A-2

Direm que la Sra. Maria, guarda entre el seus records d'infant, el tragí de la casa aquells dies de la magna visita. El observar des de rera els mobles, els ilustres convidats i les safates de "canapés", que anaven de la cuina, a les taules de la sala Principal d'aquesta masia de la Pedrissa, una de les cases pairals amb més història de la Conca d'Òdena.
Josep Roca i Puget, en els dos anys i mig al front de l'alcaldia, va convertir l'Hospital d'Igualada en Comarcal. Va fer obres de reforma a l'Ajuntament, Jutjats i Dispensari. Fou assassinat al començament de la Guerra Civil, el 17 de setembre de 1936, prop del cementiri de La Pobla de Claramunt.


Apèndix.- Amb la Sra. Maria Roca i Vilaplana (que va nàixer el setembre del 1923) es tanquen 17 generacions (i més de 500 anys) del cognom Roca a la masia de la Pedrissa, al no haver tingut el Sr. Josep Roca, fills mascles. Un bon pessic de la nostra història!.

De la geografia dels seus pobles - De la gent que parla nostra noble llengua

• Aquests retalls que avui començem a publicar, els fem amb l'intenció d'entrar a fons en els racons mès amagats del País. Cercar, aquelles històries, que de vegades per la seva sencillesa, de vegades per la seva complexitat, han estat poc o gens publicades
• Per que son propis d'un lloc molt apartat de la nostra geografia o per que no entronquen amb el fil de l'historia oficial. Tal vegada per que han restat ignorades pels cercles mes pròxim als fets, han quedat oblidades.
• De vegades una persona anònima, una pedra, un arbre o tot un veïnat, formen part de la nostra història